L’indoeuropeu "deiw" significa “lluir”. Tanmateix, el substantiu de "deiw", "devah", vol dir “déu”. De fet, el nom genèric de les divinitats femenines en l'Índia (especialment sota el seu efecte demoníac) és “Dēvī”.
La variant "deiw" es traspassa al grec "delos", que és: “visible”, “patent”, adjectiu que bateja el santuari de Delos.
En llatí, com saps, "deus" significa “déu”; molt estretament lligat és el nom “Diāna”, deessa lunar.
En la variant "dyē-" topem amb “diēs”, “dia”, i amb els seus derivats, com “hodie” (hoc die, aquest dia), que vol dir de fet “avui”. En realitat però, l'arrel de “diēs” no és tant immediata, car ve de Diós, lit. Júpiter, ja que és autor de la llum (el “Diespiter”, el “dies” “pater”, el “pare dels dies”).
En llatí el significat de “diēs” era molt més ample que el nostre “dia”; la seva semàntica pot ser traduïda com: “dia”, “llarg espai de dies”, “llum”, “claror”; “el cel”, “el clima”, “l’aire”; i àdhuc “la vida” . Per dir “dia” o “de dia”, és "Diem de die". Comptem amb altres modismes: Venire in diem, “néixer”; Dies pestilentes, “estació insalubre”; Dies est, “sortir el sol” (condensat a la paraula “diescit”, que és “començar a sortir el sol”); Nocte dieque, “sempre”; mutare diem, “canviar d’estació”; diem petere, “demanar temps”. Observem que la semàntica de “diēs” s'acosta més a la de “llum”, de nou, que no pas a cap altre.
El temps es relaciona directament amb el món que envolta, i el temps no és el temps, altrament és la “llum”, o, encara anant més enllà, és la “claror de la lluna”. Al català podem traduir “dies” amb prou precisió, gràcies al mot genuí: jorn. Igualment en italià: “giorno”, en francès: “jour”, i en el derivat castellà: “jornada”. Aquestes paraules venen del llatí: DIŬRNUS, o sigui, “diürn”.
En un inici, a la llengua catalana, “jorn” funcionava com un noble equivalent de “dia”, característica que avui ha renovellat. Tenim de “jorn” uns quants derivats que ens refereixen un aclariment de la semàntica: jornal (des dels orígens ha estat aplicat a la tasca diària del treballador), sojornar (amb el “so” que ve de “sub-”; comuna amb el francès: séjourner, l’italià: soggiornare i la llengua d’oc: sojornar; "sojornar" no es limita a un dia, ans generalment parla d'un període que és “sota els dies”, en la “nit”, pel que pot significar “aturar-se a passar la nit”), dejorn (de matí, a una hora no avançada del dia) enjorn (amb tres accepcions: I, de bon matí. II, abans de pondre’s el sol. III, prompte).
Es confirma amb això que, arribant-se una paraula de l’indoeuropeu, o del llatí, la natura del llenguatge és una sola, que sempre cerca que torna a la seva realitat única amb moltes manifestacions.
I, malgrat tot, de vegades és de dia i, vés!, no hi ha llum! Buona notte!
L’indoeuropeu "deiw" significa “lluir”. Tanmateix, el substantiu de "deiw", "devah", vol dir “déu”. De fet, el nom genèric de les divinitats femenines en l'Índia (especialment sota el seu efecte demoníac) és “Dēvī”.
ResponderEliminarLa variant "deiw" es traspassa al grec "delos", que és: “visible”, “patent”, adjectiu que bateja el santuari de Delos.
En llatí, com saps, "deus" significa “déu”; molt estretament lligat és el nom “Diāna”, deessa lunar.
En la variant "dyē-" topem amb “diēs”, “dia”, i amb els seus derivats, com “hodie” (hoc die, aquest dia), que vol dir de fet “avui”. En realitat però, l'arrel de “diēs” no és tant immediata, car ve de Diós, lit. Júpiter, ja que és autor de la llum (el “Diespiter”, el “dies” “pater”, el “pare dels dies”).
En llatí el significat de “diēs” era molt més ample que el nostre “dia”; la seva semàntica pot ser traduïda com: “dia”, “llarg espai de dies”, “llum”, “claror”; “el cel”, “el clima”, “l’aire”; i àdhuc “la vida” . Per dir “dia” o “de dia”, és "Diem de die". Comptem amb altres modismes: Venire in diem, “néixer”; Dies pestilentes, “estació insalubre”; Dies est, “sortir el sol” (condensat a la paraula “diescit”, que és “començar a sortir el sol”); Nocte dieque, “sempre”; mutare diem, “canviar d’estació”; diem petere, “demanar temps”. Observem que la semàntica de “diēs” s'acosta més a la de “llum”, de nou, que no pas a cap altre.
El temps es relaciona directament amb el món que envolta, i el temps no és el temps, altrament és la “llum”, o, encara anant més enllà, és la “claror de la lluna”.
Al català podem traduir “dies” amb prou precisió, gràcies al mot genuí: jorn. Igualment en italià: “giorno”, en francès: “jour”, i en el derivat castellà: “jornada”. Aquestes paraules venen del llatí: DIŬRNUS, o sigui, “diürn”.
En un inici, a la llengua catalana, “jorn” funcionava com un noble equivalent de “dia”, característica que avui ha renovellat. Tenim de “jorn” uns quants derivats que ens refereixen un aclariment de la semàntica: jornal (des dels orígens ha estat aplicat a la tasca diària del treballador), sojornar (amb el “so” que ve de “sub-”; comuna amb el francès: séjourner, l’italià: soggiornare i la llengua d’oc: sojornar; "sojornar" no es limita a un dia, ans generalment parla d'un període que és “sota els dies”, en la “nit”, pel que pot significar “aturar-se a passar la nit”), dejorn (de matí, a una hora no avançada del dia) enjorn (amb tres accepcions: I, de bon matí. II, abans de pondre’s el sol. III, prompte).
Es confirma amb això que, arribant-se una paraula de l’indoeuropeu, o del llatí, la natura del llenguatge és una sola, que sempre cerca que torna a la seva realitat única amb moltes manifestacions.
I, malgrat tot, de vegades és de dia i, vés!, no hi ha llum! Buona notte!
te encuentro y te enlazo compañera... un saludo, abraçada!
ResponderEliminar