En qualsevol ciutat es pot viure.
Passarà el temps i et demanaràs
com vas poder estar-te
en aquell lloc d’aigües brutes
i de núvols tan ple.
Trobaràs estrany tot.
(Allà,
tu
eres menys tu).
Hi vas viure, però.
Hi vas ser –moderadament– feliç:
això sí que és del tot irrecuperable.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Quan la queixa no té objecte és sempre una forma de queixar-se exagerada i, per tant, irreal. La irrealitat suposo que no és el millor camí per explicar la vida.
ResponderEliminarLa percepció ho té clar: tothora és concreta, sempre ens està descrivint el troç de vida que tenim al davant. Quan subjectivitzem la percepció, aleshores traiem l'únic objecte que hi ha, que és el del davant, i comencem a inventar. Ens obliguem a l'irreal que, en tot cas, és l'error-en-la-percepció.
Has aconseguit que el poema, tenint un final diguem-ne feliç, sigui en el seu conjunt irremeiablement infeliç. El final passa a estar en un marcat segon pla. L'estructura del poema encasta el final en una posició d'irrellevància.
Quin mana en el poema? Mots com "temps", "lloc", o, a tot estirar, "[temps i lloc] en què vas viure" o "qualsevol ciutat". És com conduir de nit pel desert: no sabem ni tan sols si hi ha desert. No veiem els cartells. No sabem d'on venim ni on anem: això és irreal.
La vida, agradi o no als desesperats, indefectiblement té almenys un cartell. El cartell del suicida diu "no". El que viu i no fa res, hi diu "sí".
Respecte els versos: "en aquell lloc d’aigües brutes / i de núvols tan ple". És intel·ligible. Ara bé, és molt poc entenedor aquell final "tan ple". Crec que convindria ficar-lo abans: "tan ple de núvols".
Un comentari semblant per "(Allà, / tu / eres menys tu)". El vers, teleològicament, és un misteri oceànic. Les paraules grans, Lucía, són molt, molt petites. "TU" és, evidentment, una paraula gran, massa gran. "JO", constantment, també sol ser massa pesant i gran. Sigui com sigui, ho posaria així: "(Allà, tu / eres menys tu)". "Allà" i "tu" no signifiquen res, però suposo que si s'uneixen dues coses indefinides, almenys, entre les dues, hi haurà una miqueta de claror.
Una virtut de les persones és que, independentment que siguin senzilles o complexes, o molt complexes, intentin ser senzilles. Aquí deliberadament intentes ser no senzilla. No ho atribueixo al català: la causa és una altra. El mateix poema concebut amb tranquil·litat i llum, seria bell.
Tot plegat, sense excepció, interpreta-ho en aquest sentit: escriu més sovint al teu blog.
dios, carlo jajaja
ResponderEliminarallá, tú, eres menos tú...
buen "misteri oceànic", a mí me gusta tal y como está.
:)